Avui han estat presentats en conferència de premsa. Un centenar de noves denominacions s’incorporen al nomenclàtor (76 vies canvien de nom i apareixen 32 noms nous per a vies que encara no en tenien). A més, una cinquantena de vies, sense canviar de nom, experimenten canvis en la forma d’aquest, ja sigui per a esmenar errors lingüístics, per a recuperar una forma tradicional o per aplicació de criteris de coherència en la forma.

Amb aquesta mesura, entren en el nomenclàtor de la ciutat personatges illencs com Josep Melià, Àlvar Campaner, Antoni Montis, Damià Huguet, Francesc d’Olesa, Guillem Colom (el geòleg), Guillem Cifre de Colonya, Guillem d’Efak, Jeroni de Berard, Joan Mascaró i Fornés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Josep Maria Palau i Camps, Josep de Togores, Marià Villangómez, Miquel Àngel Colomar, Miquel Àngel Riera, Miquel Dolç, etc.; personatges de la cultura del nostre àmbit com Joan Fuster, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili o Valentí Almirall; personatges històrics com el rei Martí (l’Humà) o Alfons el Magnànim; personatges de la cultura universal com George Orwell, Newton o Galileu; personatges estrangers vinculats a Mallorca com Georges Bernanos, George Sand o Gaston Vuillier.

Recuperen la forma original, que mai no havien d’haver perdut, el carrer del Banc de l’Oli, la plaça d’en Coll, el carrer de Sant Francesc o la plaça de la Llotja, per posar només uns quants exemples. Altres denominacions adopten una forma més racional, com el carrer del Bisbe Miralles (en lloc de carrer de l’Arquebisbe Josep Miralles). I alguns topònims corresponents a antigues possessions ara seran recordats amb un nom de carrer, com Son Ventallol, l’Olivera, el Camp Roig, Ca na Tavernera, Son Brull, Son Molines, Son Orpí, Son Pontivic o la Torre d’en Bibiloni.

Crec que s’ha fet una passa important en la normalització lingüística i cultural del nomenclàtor viari de Palma. N’estic satisfet perquè hi he participat molt directament (la major part de noves denominacions i tots els canvis de forma s’han aprovat a partir de la meva proposta que la regidoria de Cultura em va confiar i que algun dia penjarem en aquest web). Però també hi ha hagut moltes altres propostes provinents de sectors ciutadans molt diversos i que responen a sensibilitats també diverses. L’Ajuntament ha mirat de recollir-les i d’integrar-les, com és lògic. Per això és inevitable que hi hagi algun nom que no acabi d’agradar a uns o a uns altres.

Però això no s’ha acabat. Només s’ha fet una part, per bé que ja resten menys noms franquistes i ara quedaran més poques plaques que no estiguin en català. En el treball que vaig presentar hi ha encara un altre centenar llarg de propostes de canvi que —esper— s’aniran estudiant, juntament amb altres propostes. La major part són referents a denominacions culturalment inadequades i de recuperació de noms tradicionals i de topònims. Hi ha una llista de personatges il·lustres i altres referents del nostre país que espera. L’abast d’aquesta reforma i el ritme els decidiran els responsables polítics de l’Ajuntament. Jo només esper que aquests es vegin encoratjats i estimulats a avançar fins allà on sigui possible en bé d’un signe d’identitat i d’un patrimoni cultural important com és la toponímia urbana.

Aquest mes d’abril passat he fet un experiment. He anat pel món proveït d’una petita llibreta on he anotat la llengua que feia servir tota la gent desconeguda que es comunicava amb mi, ja sigui gent que s’adreçava a mi o gent que responia a una meva interpel·lació.  He anotat el sexe de totes aquestes persones, l’edat treta a ull, alguna referència indentificadora dels individus i sobretot la llengua (o llengües: en alguns casos n’empraven dues) en què ens comunicàvem. No cal dir que jo sempre he utilitzat el català sistemàticament, i quan algú m’interpel·lava en espanyol, jo responia en la meva llengua. M’he mogut en un ventall d’ambients ampli i diversificat —comerços, oficines bancàries, benzineries, transport públic, un mercat, una fira, alguns centres sanitaris, espectacles, alguna oficina de l’administració, bars, un taller mecànic, etc.— que poden ser representatius del món per on transita la gent corrent. Això sí, totes les converses tenen lloc a la ciutat de Palma, menys una que s’esdevingué s Santa Maria del Camí. I els resultats són aquests:

Durant el mes d’abril he parlat amb 78 persones desconegudes, 40 homes i 38 dones. D’aquestes 78 interaccions n’hi ha hagut 31 en què algú s’ha adreçat a mi i 47 en què jo m’he adreçat a algú. I en aquest darrer cas, dels 47 interpel·lats 24 han estat homes i 23, dones. M’ha faltat un pèl per practicar la paritat zapateriana.

Persones que jo he interpel·lat: 47 (24 homes i 23 dones)
Responen en català: 21 (13 homes i 8 dones)
Responen en espanyol: 26 (11 homes i 15 dones)

Persones que m’han interpel·lat: 31 (16 homes i 15 dones)
S’adrecen a mi en català: 1 (home)
S’adrecen a mi en espanyol: 30 (15 homes i 15 dones)
Dels 30 que s’adrecen a mi en espanyol, continuen la conversa en català després de la meva resposta en aquest idioma: 11 (7 homes i 4 dones)
Dels 30 que s’adrecen a mi en espanyol, continuen la conversa en espanyol després de la meva resposta en català: 19 (8 homes i 11 dones)

Insistesc que això és un experiment domèstic, no una recerca científica, i el valor és el que és. Amb tot, si amb una mostra professional es traguessin aquests resultats, hi ha alguna conclusió colpidora. Destacaria el fet que pràcticament el cent per cent del personal (a Palma) s’ha adreçat a mi d’entrada en espanyol: el pobre que m’ha escomès en català era el de Santa Maria, un amable venedor de vi d’un modest celler. I un segon fet: (a Palma) un 33,66 per cent d’aquests que interpel·len els desconeguts en espanyol són catalanoparlants. Si jo hagués fet el que fa tothom —respondre en espanyol a les interpel·lacions en aquest idioma—, no hauria parlat en català amb ningú dels qui em van escometre. La llengua hi és, però s’amaga.

Encara que sembli estrany, es veu que aquest blog, que bàsicament tracta de temes de llengua, és llegit per una bona quantitat de persones d’aquelles que diem blaveros, secessionistes, gonelles, militants contra la unitat de la llengua catalana i, en el fons, portadors d’odi contra aquesta mateixa llengua. Dic estrany perquè de plaer, el que se’n diu plaer, no crec que puguin trobar-ne gaire en la lectura d’aquests posts. Però cadascú que passi el temps com millor trobi. La cosa és que no sols llegeixen el blog sinó que de tant en tant aquesta lectura els enardeix de passió i disparen els seus comentaris, acarnissats, insultants i, per descomptat, anònims. Com que aquí la política sobre els comentaris és clara i explícita, aquests textos van directament a la paperera, amb la qual cosa la iniciativa és un mer desfogament primari sense gaire efectes pràctics (sobretot sense cap efecte sobre mi, que és l’únic que podrien pretendre).

Amb tot, poques coses hi ha en aquest món que no tinguin alguna mena d’interès per algun cantó, i per això he decidit que aquests comentaris també seran publicats, però en una secció especial dita La paperera (trobareu l’enllaç a la part de la dreta), un aixopluc humanitari per als qui trobin tancades les portes que donen ple accés a la casa.  A canvi de l’aixopluc prestaran el servei de distracció i divertiment dels convidats ben rebuts i acollits, que són quasi tots. 

I que la dada no passi per alt: malgrat la negació de la unitat de la llengua, es veu que entenen perfectament tot el que escric, com jo entenc —i ara els lectors entendran— el que ells escriuen. Les faltes d’ortografia no han estat mai un element que impedeixi la intercomprensió entre parlants d’una llengua.

Ahir IB3 va passar L’Orde, un film de Sheldon Lettich del 2001. I què té això de particular? Doncs que és el primer film que podem veure amb doblatge mallorquí, entenent per això un doblatge fet a Mallorca, per dobladors mallorquins i amb uns elements lingüístics que li donen una identitat mallorquina. Dic doblatge mallorquí perquè és impossible —per la cosa lingüística— parlar de doblatge balear: o és mallorquí o és menorquí o és pitiús. També cal matisar que ja s’havien fet altres doblatges a l’illa, però sembla que no un llargmetratge comercial normal.

Abans de continuar vull remarcar coses ja escrites aquí mateix: les empreses de doblatge mallorquines actuen dins el mercat de la llengua catalana, com les catalanes continentals, i ofereixen productes a tot aquest mercat. Això vol dir que aquests productes han d’estar concebuts per a tota la comunitat lingüística, i un cop doblat un film seria una aberració tornar-lo a doblar a un altre lloc. La conseqüència d’aquest principi és la necessitat de cercar un model de llengua adequat, amb uns trets locals derivats del mateix fet d’aquesta localització, però alhora amb un català que pugui ser fàcilment acceptat per qualsevol catalanoparlant. Dit ras i curt, l’espectador ha d’estar pendent del film i no s’ha d’«adonar» de les peculiaritats lingüístiques.

Crec que el doblatge que ens ocupa s’ajusta a aquests principis i es pot considerar, per tant, i grosso modo, com un producte reeixit. L’equip que ha fet la feina hi ha posat esforç, i els qui han pres les decisions, en general, les han encertades. Això no vol dir que no hi hagi coses a revisar i canviar. Però, atès que es tracta d’un punt de partida, és important partir bé, igual que rectificar immediatament els errors. És important no deixar que els criteris errats es repeteixin i es consolidin, quelcom que en alguns casos ha succeït en la pràctica que se segueix en el Principat. Tanmateix, malgrat alguns errors, el producte pot anar onsevulla i, fins i tot, diria que no té una qualitat inferior —continuu en el terreny lingüístic— a la dels doblatges que estam avesats a veure fets a Barcelona. I encara afegiria que pot ser una lliçó per als responsables d’aquests darrers: una lliçó de voler i saber transcendir la llengua regional en benefici d’una koiné de tots i per a tots.

Llegiu més

Els qui no són especialistes en llengua —és a dir, quasi tothom—, o els qui no n’han estudiat en una bona quantitat, quan publiquen alguna cosa necessiten un corrector per a evitar que hi surtin algunes —i en algun cas moltes— faltes. Als qui som més o menys de la professió també ens va bé un corrector, perquè tot humà s’erra o es distreu, i quatre ulls hi veuen més que dos. Jo també he fet moltes vegades la feina de revisar els escrits d’altri, però sempre que he corregit una persona lingüísticament formada —com, per exemple, un escriptor—, no he fet altra cosa que prendre nota de les coses que canviaria i comunicar-li-les perquè sigui ell o ella qui decideixi. I quan he enviat textos a l’editor, he agraït que actuassin d’aquesta mateixa manera.

Amb la darrera cosa que he publicat, el text de què parlava dos posts més avall [el podeu llegir aquí tal com jo l’he escrit], la cosa no ha anat així. Heus ací les diferències entre allò que vaig escriure i allò que ha sortit imprès:

I resulta que no estic d’acord en cap de les correccions. En alguns casos el corrector deu aplicar els criteris de la casa (Pòrtic), com la norma d’escriure Estat amb majúscula si va en singular i amb minúscula si va en plural —això és el que m’han aplicat—, que és un criteri com un altre. Amb els mots Estat, Església, Corona, Govern, etc. jo ús la majúscula o la minúscula de manera diacrítica (la nova seu del Govern / contribuir al bon govern del país), que també és un criteri com un altre; i, precisament, a la frase que m’han esmenat govern té el segon sentit.

El que ja consider indignant és la mutilació que m’han fet de la preposició per a. Segueixen la nefasta “norma Coromines”, una de les insurgències contra la normativa que més mal han fet a la llengua catalana? Allò que es diu seguir-la no la segueixen gaire, perquè no m’han tocat les frases aquest ordre està dissenyat per a garantir…, l’esforç de l’administració per a implementar… i no és el lloc o moment per a entrar…

Tot això no és res nou: és el conflicte tradicional i continu entre els correctors i els seus beneficiats o víctimes (segons els casos).

Per la meva professió he fet part moltes vegades de tribunals o comissions que havien d’avaluar els coneixements de català d’unes persones determinades, en particular aspirants a ocupar una determinada plaça laboral. Algun cas m’ha produït un impacte d’aquests que no són bons d’esvair. Record una ocasió en què un jove havia de demostrar la capacitat d’expressar-se en català oral, mitjançant una prova ad hoc. En plantar-se davant el tribunal, l’home proferí decidit un sonor buenos días, seguit d’alguns comentaris en la mateixa llengua referents al desenvolupament de la prova, després dels quals donà entrada a l’actuació amb un solemne empiezo. Durant deu minuts va parlar en un català força acceptable, i acabà el número amb un altre concloent ya he terminado, seguit d’algunes altres frases —en la mateixa llengua “procedimental”— en què s’interessava pel moment de saber el resultat i coses semblants. L’home degué sortir d’aquella sala amb la ferma convicció que un cop obtinguda la plaça no hauria de tornar a parlar en català mai més en la vida. Com jo quan vaig acabar el servei militar, que vaig experimentar una sensació indescriptible pensant que mai més en la meva existència tornaria a dir mi sargento ni a netejar un fusell. Previsions que fins al moment s’han complit al cent per cent. Llegiu més

Avui, Sant Jordi, és el dia que la lectura esdevé festa, la primavera s’afirma en forma d’esclat de roses, i els lectors es llancen al carrer a la recerca de l’aliment espiritual i del contacte amb els amics i coneguts. I els autors que estrenen, avui van més alegres que un gínjol, sobretot els qui han aconseguit un lloc alt en el rànquing de vendes, com aquesta meravella de catalana i de persona que es diu Najat El Hachmi, que ocupa el primer lloc. I jo, que sóc despistat de mena —bé, no sempre— quan avui he anat a passejar la curiositat pels carrers de Palma, no he caigut en el fet que jo també estrén fins que he vist el llibre. Bé, estrén llibre amb el meu nom al costat de vint-i-sis autors més. És a dir que la vanitat humana en aquest cas ha de ser forçosament minúscula. Però la satisfacció sempre hi és, i avui ve especialment del fet que compartir portada amb els personatges que hi veureu. Sean Connery i tot, què et pensaves?

Com solc fer amb totes les coses que public —sempre que això no creï problemes amb els editors—, penjaré la meva part en el lloc habitual. 

I una qüestió de tipografia: després dels dos punts algú volia posar-hi majúscula, però la casa editora no ho va voler.

Una vegada, fa molt de temps, el Col·legi d’Advocats de les Illes va demanar assessorament a la Universitat sobre si la institució s’havia de dir Col·legi d’Advocats o Col·legi de Missers. La Universitat, el Departament de Filologia Catalana, va respondre tot d’una que Col·legi d’Advocats absolutament i sense cap dubte. Immediatament es pogueren llegir els grans escarafalls del diari El Mundo, gran defensor del parlar dels mallorquins, com se sap, que va treure un article titulat “Adiós a los missers”. Fa algun temps, el mateix Departament va elaborar, a petició del Consell de Mallorca, un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de Mallorca [en línia aquí] en què recomana, ara als mitjans, de fer servir normalment la forma advocat. I el fet és que el col·legi es diu d’advocats, i els advocats que tenen la carta de visita en català —que no són excés— hi posen advocat. Però darrerament, quan el mot advocat s’anava normalitzant i anava substituint el castellanisme abogat, alguns mitjans de comunicació de Mallorca sembla que s’han enamorat de la caduca paraula misser, que usen a tort i a dret, segurament pensant que així se situen a l’avantguarda de la genuïnitat lingüística.

Però no és així. A Mallorca i Menorca misser era —dic era— la paraula popular per a designar els advocats, tot i que el mot advocat també s’ha usat sempre en dominis més formals. Tanmateix, de fa temps, es pot dir que misser és una paraula desapareguda de la circulació, substituïda de molt enrere pel castellanisme abogat. Jo no l’he dita mai en ma vida (d’abogat vaig passar a advocat), ni els meus pares tampoc, i gosaria dir que tampoc els meus avis, que només la feien sortir en algun refrany. Com aquell que sentencia que “sap més un misser i un ase que un misser tot sol”, una proclamació de modèstia de qui ofereix alguna aportació a un altre més expert, que pot esdevenir autèntic improperi si un té un lapsus i substitueix el final per “un ase tot sol”. No dic que el mot hagués desaparegut de tot, sinó que era residual, i ho és malgrat el revival propiciat per alguns mitjans com el Balears.

D’un punt de vista històric i general de la llengua, misser és en rigor un tractament, que localment ha esdevingut un substantiu. Igual que mossèn, un altre tractament que col·loquialment s’usa també com a nom (un mossèn, un capellà). Misser —que Moll escrivia missèr per a distingir-lo de misser amb e tancada, un altre mot que algun lector jove haurà d’anar a consultar a l’Alcover-Moll— era un tractament donat a la gent important, sobretot gent de lletres, però no sols advocats. Ve del llatí mi senior ’senyor meu’, com també hi vénen, més o menys, mossèn i l’anterior mossènyer (meus senior).

Si queda qualcú que diu misser de manera natural, que ho continuï fent tranquil·lament. Però misser no és avui una paraula adequada per als mitjans de comunicació. Perquè és un mot quasi mort i excessivament local: a la mateixa Eivissa no saben què és un misser. Crec que és important que s’usin i que es defensin les paraules vives de qualsevol part del territori de la llengua, en una sana mescladissa que a tots ens enriquirà. Però recuperar —anava a dir ressuscitar— elements agònics que tenen la particularitat de crear clivelles importants dins el llenguatge formal dels mitjans de masses és un error. És com la paraula conco, que abans deien la majoria de mallorquins (els de les classes més altes deien onclo). Desaparegut —o quasi— aquest mot, és evident que el català formal i neutre usat a Mallorca ha de dir oncle, com diu la llengua general.

“No em ratllis” és un programa de televisió simpàtic i entretingut, encara que amb un títol poc afortunat, que mostra com són i com es manifesten nens de tot el Principat. Si els amos de TV3 fossin tallats més de lluna hi farien sortir infants de tots els Països Catalans, però són com són i no n’hi ha més. Com que hi surten nens de tot el Principat, o més exactament de la part del Principat sota administració espanyola, hi surten també totes les maneres de parlar català que es poden trobar en aquesta població infantil. I quina diferència més impactant la que hi ha entre els menuts de Barcelona i rodalia i els altres. Entre la pronúncia dels nins barcelonins i la dels de Berga, per exemple, hi ha una diferència abismal. Els darrers parlen igual que els seus pares i els seus avis, mentre que els de Barcelona han trencat el fil de la història i parlen així com hem descrit en posts precedents.

Com que estic interessat en la qüestió de la fonètica i preocupat per la seva deriva, vaig fer unes modestes pàgines per a explicar a la gent les coses més elementals per a una bona pronunciació catalana. Després he pensat —i això és el que ara faré— d’afegir-hi uns documents sonors que representin models de pronúncia bons i dolents, de totes les àrees dialectals, perquè qui vulgui en pugui prendre mostra. El darrer programa de “No em ratllis” m’ha servit per muntar un fitxer d’àudio a base de talls en què diverses veus infantils llueixen una pronúncia fresca, genuïna, magnífica. Un model per a la col·lecció.

És ben clar que fora de la Zona Catastròfica (àrea metropolitana de Barcelona) hi ha una infinitud de persones —em referesc especialment a les persones joves—amb un català extraordinari. Els qui tenen la tasca de seleccionar les veus per a la locució professional i el doblatge no tenen excusa.

Escoltau aquest català francament deliciós. Això és català, i qualsevol altra cosa són imitacions.

.