La jutgessa i la metgessa

En el diccionari (DIEC) hi ha 34 mots femenins que tenen el sufix -essa, si no n’hem perdut cap mentre els comptàvem. Aquest sufix s’aplica a arrels nominals i en surten formes femenines, tot i que estrictament la marca de gènere és només la -a final. Cal no confondre’s perquè hi ha mots acabats en -esa, com marquesa o princesa, que no contenen el dit sufix sinó únicament la marca de femení (-a).

Si fem la llista dels 34 casos esmentats, veurem que 15 corresponen a mots del domini religiós: abadessa, apostolessa, bisbessa, canongessa, deessa, diablessa, diaconessa, druïdessa, menoressa, pabordessa, papessa, prioressa (i sotsprioressa), profetessa i sacerdotessa. Tots aquests mots, que no són discutits per ningú, corresponen a càrrecs exercits per dones, llevat del cas estrany d’apostolessa, que, segons els diccionaris, es refereix a la dona d’un apòstol, car en el cristianisme els apòstols foren seleccionats exclusivament entre el sexe masculí (llevat que considerem com a tal Maria Magdalena, cosa que seria una idea no canònica). De bisbesses n’hi ha, evidentment, però fora de la religió catòlica, ara com ara. I de papesses? Hauríem de dir que no, tenint en compte que aquest és un càrrec de l’Església catòlica i que en l’escalafó d’aquesta les dones no arriben ni a prevere. Però una creença, lògicament no autoritzada per la jerarquia, diu que va existir una papessa: una senyora que es deia Joana i que enganyant Déu i la seva Església es va fer capellana i va arribar a ocupar la càtedra de sant Pere. Seria el papa, o la papessa, Benet III, que suposadament visqué en el segle IX. L’afer hauria estat descobert quan la dona va restar gràvida i va donar a llum una preciosa criatura en el curs d’un acte públic. Algú, doncs, en els palaus papals devia saber que sa santedat era una dona. Conten que a partir d’aquell fet, l’Església, consternada, va establir la figura del palpati, un home —evidentment— encarregat de verificar la masculinitat dels papes, just abans de ser coronats, amb el mètode de palpar els atributs papals mentre el palpat seia a la sedia stercoraria, una cadira que tenia un forat a la part inferior per a tal comesa. Sigui tot ver o no, el fet és que l’episodi va deixar a la llengua catalana el mot papessa.

Tornant als 34 mots acabats en -essa, els 19 restants són: advocadessa, alcaldessa (hispanisme), batllessa, baronessa, comtessa, consolessa, doctoressa, duquessa (i megaduquessa), gegantessa, infantessa, jutgessa, mestressa, metgessa, poetessa, rectoressa, sastressa, tigressa i vampiressa. D’aquests n’hi ha 8 que només tenen la forma que porta el sufix -essa, sense possibilitat de cap altra forma: alcaldessabaronessa, batllessa, comtessa, duquessa, sastressa, tigressa i vampiressa (no hi ha alcaldabarona, batlla, comta, duca, sastra ni tigra, i vampira existeix com a femení del vampir que xucla la sang, però amb el significat de ‘dona seductora’ només hi ha vampiressa). Altres 6 mots tenen dues formes, una amb el sufix –essa i una altra amb la simple marca de femení (-a) o ni tan sols això: advocada i advocadessa, cònsol i consolessa, doctora i doctoressa, geganta i gegantessa, infanta i infantessa, rectora i rectoressa. Aquestes 6 formes en –essa pràcticament no les diu ningú i tenen una tradició literària escassa o molt escassa. Els diccionaris les registren com a formes secundàries tot remetent a les formes sense sufix. Aquests mots, doncs, no presenten cap problema, i de fet ja ens podem oblidar de les formes sufixades. Mestressa tampoc no n’hauria de tenir: a part del significat de ‘propietària’ —i aquí no és substituïble per mestra— tradicionalment s’ha aplicat a una dona que exercia una professió artesanal, com les mestresses cosidores. Mestra, per contra, s’ha aplicat sempre a les mestres d’escola, i no crec que hi hagi cap raó per a abandonar la distinció mestra/mestressa. Ens resten poeta/poetessajutgessa i metgessa. Poetessa és el que s’ha dit sempre, i no s’entén l’aversió que li tenen moltes poetesses actuals, que només s’identifiquen amb la forma poeta. Finalment, malgrat que les úniques formes catalanes tradicionals són jutgessa i metgessa, darrerament ha aparegut un cert rebuig d’aquestes formes i una pressió que han conduït a la divulgació de la jutge i la metge i la seva acceptació, tot i que com a formes secundàries, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La jutge i la metge són novetats absolutes i invencions tan insòlites com ho serien la batlle, la comte o la sastre. I la fòbia d’alguns contra jutgessa metgessa ha determinat que en alguns mitjans, com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’impulsi decididament la jutge i la metge.

Els casos problemàtics són, doncs, especialment jutgessa i metgessa. Per què s’ha produït aquesta aversió, per part de certes persones, a aquestes dues formes tradicionals? Alguns deuen considerar que els mots en –essa sonen «ridículs». Però, descomptant els sis mots abans esmentats que no diu ningú (advocadessa, consolessa, doctoressa, gegantessa, infantessa i rectoressa), només els sonen ridículs aquests dos (també poetessa) i no els altres, contra els quals no s’ha dictat cap ordre de persecució. Gosaria dir que es tracta d’un petit fet d’autoodi. Si els catalans de tots els temps han dit sempre jutgessa i metgessa, per què això ha de ser ridícul? No deu ser perquè en espanyol aquests mots no tenen el prefix equivalent (-esa -isa)? Sona ridícul a algú alcaldessa o batllessa? La mentalitat subordinada fa que allò que no sigui com l’espanyol pugui sonar ridícul o en tot cas «massa català». Cal dir que cada llengua té el seu geni i figura, i les seves normes en l’ús dels sufixos i de tots els elements gramaticals. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una calculatriu en lloc d’una calculadora, però els italians diuen una calcolatrice i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir els agricultors i les agricultrius, però els francesos bé que ho diuen (les agriculteurs et les agricultrices) amb tota naturalitat i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una principessa, però els italians ho diuen sense immutar-se. Que en espanyol no diguin juezesa o mediquesa ens hauria d’importar ben poc a l’hora de mantenir amb tota naturalitat jutgessa i metgessa.

Un altre «raonament» que s’ha exhibit algun cop és que les formes en –essa són «sexistes». Si no vaig errat, és un dels «raonaments» d’un cert neofeminisme superficial i amb pocs coneixements gramaticals que avui brosta per aquí i per allà. I si no ho he entès malament, diuen que els mots acabats en –essa són dolents perquè en altres temps designaven l’esposa de qui exercia l’ofici o càrrec. I, efectivament, en altres temps la jutgessa era la dona del jutge, la metgessa era la dona del metge, la batllessa era la dona del batlle, etc. Així era a una societat de predomini masculí, en què les dones no exercien aquestes feines. Però això no té res a veure amb el sufix –essa. També la fustera era la dona del fuster, la veguera era la dona del veguer, la fornera era la dona del forner, la sabatera era la dona del sabater, la capitana era la dona del capità, etc. Ara que les dones han assumit totes les professions, aquests mots s’han d’aplicar, i s’apliquen, a les dones com a professionals de cada activitat, tinguin la forma morfològica que tinguin, amb sufixos o sense.

 

 

2 comentaris

Xurma

En el diccionari Alcover-Moll —quina recança que em fa d’escriure Diccionari català-valencià-balear, un nom que tendesc a evitar per raons ben comprensibles— trobareu el mot xurma, i si hi cercau xusma també l’hi trobareu, però sense res més que una simple remissió a xurma. El nostre venerable Alcover-Moll dóna dues accepcions del mot: 1) conjunt de galiots d’una nau, i 2) conjunt de gent de baixa condició. De la primera accepció aporta usos antics, mentre que de la segona només n’aporta de moderns. Dóna l’etimologia correcta del mot —almenys pel que fa a la primera accepció—, i sobre la pronúncia ens diu que tots els dialectes pronuncien xurma, amb consonant ròtica, tot afegint-hi que «en el llenguatge quotidià preval la forma xusma», que no explica d’on surt. La veritat és que jo no sé si xusma preval o si és l’única cosa que avui se sent. Sospit això darrer, però ho hauríem de verificar. En el parlar de la meva illa es diu xurma, però no sabem si és continuació del xurma antic documentat en el diccionari (accepció 1) o si és el xusma modern (accepció 2) afectat pel rotacisme de la s, com ocorre a asma, bisbe, Cosme, fantasma, etc., que són pronunciats normalment arma, birbe, Corme i fantarma. En realitat, el mot que la gent usa és el que significa ‘gent de baixa condició’ —ja no hi ha naus amb galiots—, i crec que, Mallorca a part, tothom diu xusma.

El DIEC entra xusma com a forma secundària, que remet a xurma, i aquest mot porta les dues definicions vistes. S’entén, doncs que xusma tant pot ser el pobre col·lectiu dels remers de les galeres com els impresentables d’avui dia.

El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) és el primer que ens diu que xusma ve de l’espanyol chusma i que entrà a la nostra llengua en el segle XX. Això darrer no és ben bé la veritat. I també remet a xurma, sense donar cap definició de xusma. Però si no heu mirat l’entrada xusma i només anau a xurma —on també hi ha les dues accepcions—, veureu que diu que aquesta forma ve de l’italià ciurma, se suposa que en les dites dues accepcions.

Coromines (DECat) a l’entrada xurma només parla de la xurma remadora de les galeres, amb tota abundància d’exemples antics, i no diu un trist mot de la xurma o xusma amb el significat de ‘gent de baixa condició’. Però a una altra banda, fora de l’entrada xurma i un poc amagat, hi ha un «Xusma, castellanisme inútil per xurma». Com que no s’indica res en sentit contrari, s’entén que el castellanisme es pot referir al galiots d’altre temps i a la gent vil de qualsevol època.

Dit això anem a l’etimologia. No hi ha controvèrsia sobre el fet que el primer significat és el de ‘conjunt de galiots d’una nau’, i aquest mot ve de l’italià ciurma, forma procedent del genovès ciüsma, que al seu torn procedeix del llatí clusma, contracció del grec κέλευσμα (celeusma), cant rítmic del qui dirigeix l’operació de remar, mot relacionat amb el verb κελευω (jo ordén). Supòs que tots recordam el film Benhur, en què un individu va pegant cops de maça damunt una fusta per a marcar el ritme dels remadors. De l’italià, a partir del segle XIV, el mot va passar a les diverses llengües romàniques, i així tenim el francès chiourme o l’espanyol i el portuguès chusma. La forma genovesa, amb essa, potser és l’origen de l’espanyola —si no hi ha hagut un canvi intern a l’espanyol—, i aquesta deu ser l’origen de la portuguesa, segons Coromines. En català els remers de les galeres sempre van ser xurma amb erra, com l’ètim italià.

Interessant és l’ampliació de significat que el mot va experimentar, en dates que ara no puc precisar. Havent esguard de la condició dels galiots, sovint esclaus, el mot passà a designar qualsevol tipus de gent vil o de baixa condició. Aquest canvi es produeix en italià, en espanyol i també en francès, tot i que chiourme (ensemble de personnes peu recommandables), crec que és mot de poc ús. En el mot espanyol el significat de ‘gent vil’ no l’he trobat abans del segle XVIII. En els diccionaris catalans no el veig fins al d’Esteve, Belvitges i Juglà (1805), diccionari que només porta la forma xurma i amb l’únic significat de ‘gent vil’ (chuzma, infimum vulgus). Per contra, el Labèrnia (1840) entra xurma com a forma secundària que remet a xusma, i aquesta és definida curiosament com a xurriburri («persona baixa y despreciable»). Atenent al fet que xurma o xusma, en el sentit de ‘gent de baixa condició’ en català no es documenten fins a temps moderns, podríem pensar que es tracta d’un calc semàntic de l’espanyol. Però si pensam que l’ampliació de significat es fa en totes les llengües romàniques, seria molt arriscat de mantenir una posició contra el mot. El que sí que sembla versemblant és pensar que la forma xusma és ben deguda a la influència espanyola, com diuen Coromines i el diccionari de l’Enciclopèdia. Introduïda en el nostre país en el segle XIX. Llavors hauríem de demanar què hi fa xusma en el DIEC.

2 comentaris

Mònica Terribas i els desdoblaments de gènere

En català, i en totes les llengües romàniques, el gènere gramatical es manifesta en un sistema en què hi ha unes formes no marcades i unes formes marcades. És un sistema no simètric en què les formes marcades són les femenines, les que porten la marca de femení. Un mot, doncs, amb la marca de femení, es refereix inequívocament a una dona o a un grup de persones en què totes són dones. Un mot no marcat quant al gènere es refereix a un home, a diversos homes o a un grup de persones de sexe indeterminat. En aquest darrer cas és el context el que normalment aclareix si els integrants del col·lectiu són tots homes o no. Trobareu més informació en aquest text. El fet que les formes no marcades hagin rebut tradicionalment el nom de masculí —conseqüència històrica de la dualitat de sexes, que es diuen mascle i femella— ha fet que la major part de la gent tingui una visió inexacta del fenomen del gènere gramatical i que molta gent hagi cregut que és un sistema que discrimina o invisibilitza les dones. Arran d’això fa unes quantes dècades aparegué un moviment que es proposà de canviar el llenguatge, i sorgiren tota mena de guies de llenguatge «no sexista», fetes per persones que no entenen el funcionament de la gramàtica i patrocinades per polítics que tampoc no entenien res sobre la qüestió. Com que aquestes propostes, a més de no tenir fonament científic, són irrealitzables, no s’ha canviat el llenguatge com es pretenia, ni es canviarà. S’ha creat, per contra, una gran confusió entre la gent, i alguns exhibeixen un català que és un garbuix sense trellat. La darrera i més extrema manifestació d’aquest error és el que podríem anomenar femeninisme —diferent de feminisme—, és a dir, usar les marques de femení per a referir-se a col·lectius on hi ha homes i dones, un ús propi de persones d’extrema esquerra o de gent amb tendències antisistema. Llançats per avall en la costa de la irracionalitat, ja es pot veure, fins i tot, l’ús del femení en referència a grups de només homes (aquests dies hem vist algun text en què a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez els anomenen «preses polítiques»). En tot cas, en aquest article no m’interessa aquesta pràctica darrera sinó el fenomen del desdoblament de gènere, un dels recursos recomanats pels manuals de «llenguatge no sexista» esmentats i que ha contaminat polítics, opinadors i tota mena de persones. Un recurs amb el qual n’hi ha que pensen ingènuament que ja se supera el «llenguatge sexista».

Mònica Terribas, dona intel·ligent i d’una professionalitat admirable, és una de les persones que es deu haver begut les teories dels manuals-pamflets «antisexistes» i pràctica amb entusiasme —o es proposa de fer-ho— el desdoblament de gènere.  Això contrasta amb la pràctica de la immensa majoria de col·legues seus, que usen el llenguatge de manera diguem normal. He posat l’atenció en aquesta professional de la ràdio perquè és un referent i per la influència que exerceix sobre la gran quantitat de gent que cada dia l’escolta. Encuriosit per tenir més detalls sobre el tractament del gènere per part de Terribas, he enregistrat les set hores del programa El matí de Catalunya Ràdio del dia 22 de setembre, l’he transcrit i he fet un petit tractament de les diferents formes lingüístics en joc relatives al tractament del gènere gramatical. Aquest post té per objecte mostrar com les persones més addictes al desdoblament en fan un ús mínim, perquè una altra cosa és impossible. Els desdobladors desdoblen de tant en tant, quan hi pensen, o amb certs mots que resten especialment vinculats al desdoblament, i ja creuen que usen un llenguatge «no sexista». En rigor, sentir com algú va repetint “diputats i diputades”, “ciutadans i ciutadanes”, “alcaldes i alcaldesses”, “catalans i catalanes” té un cert impacte, però aquests desdoblaments són una part ínfima del que es podria fer. La major part de mots es diuen sense desdoblar, car altrament el llenguatge seria insofrible. Tot això mostra l’absurditat del desdoblament i la necessitat de promoure el retorn a la llengua normal, que és com és i no discrimina ningú.

Heus ací la transcripció de totes les frases que la jornalista estudiada va dir en tot un matí, en les quals hi ha un element lingüístic que es refereix a un col·lectiu d’homes i dones:

 

…inclosa la de pagesos, que preparen tractorades, els estibadors del port de Barcelona, associacions de pares i mares, músics
… per reclamar la llibertat dels presos polítics
els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… fins a la una som amb vosaltres, despertes i desperts
… comencen a despertar-se els manifestants o no?
Què et sembla? Contents no estan. [els policies]
… davant dels jutjats declaren els alcaldes
… comencem a sentir-ne alguns que comencen a quedar-se afònics
… actuacions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… agents de la policia espanyola que no estan massa contents… i no deixen de ser treballadors… Doncs els hi [sic] enviem una abraçada…
… inclosa la dels pagesos que estan organitzant tractorades, els estibadors del port de Barcelona i Tarragona…
… milers d’estudiants mobilitzats de manera permanent…, mestres, associacions de pares i mares, músics
els defraudadors d’aquella amnistia fiscal…
… després que fes pública l’adreça en què els catalans i catalanes poden consultar…
… davant els jutjats on estan citats a declarar més de set-cents alcaldes i alcaldesses
… decisions com les dels estibadors de Barcelona i Tarragona…
… aquestes persones cridades a declarar davant el jutge [hi ha homes i dones]. Un d’ells
… desenes de periodistes entre els més de tres mil que han signat…
Atenció els amants del motor, perquè…
… si els taxistes que ens estan sentint veuen moviment…
… és important que ens ajudin els transportistes que estan circulant, perquè els taxistes i els transportistes veuen si hi ha moviment de la Guàrdia Civil… i si ells ho veuen…
… a la mesa on cada ciutadà i ciutadana d’aquest país estan cridats a votar…
… persones concentrades per demanar la llibertat dels detinguts i el dret a votar.
… gràcies als nostres oients ara sabem que…
… ens truquen els transportistes i diuen…
… gràcies als oients que ens esteu avisant…
… per això els hi [sic] preguntàvem als companys transportistes que ens estan escoltant…
… i els estibadors del port han decidit no abastir aquestes grans embarcacions…
… avui continuen les declaracions dels alcaldes i alcaldesses que van firmar… La gran majoria d’ells van acollir-se al dret a no declarar.
… els atacs que reben els jutges per l’u d’octubre.
… un d’escriptors i escriptores que ara us explicarem.
… demanen prudència i responsabilitat a tots els governants.
… ahir professionals de la comunicació concentrats a Rambla de Catalunya…
… la Diputació de Saragossa ha decidit que els ha deixat sense lloc. [els càrrecs electes]
Les escriptores i els escriptors també han fet un manifest a favor del referèndum…
Més informacions que ens arriben dels nostres oients.
Són informacions que ens donen els nostres oients.
Comissions Obreres ha confirmat que molts empleats públics tenen ingressada ja la nòmina.
… desenes d’entitats, com la dels pagesos que preparen tractorades…
els estibadors del port de Barcelona, de Tarragona… associacions de pares i mares, músics,…
… i per estafar a [sic] Hisenda, els defraudadors de l’amnistia fiscal…
… les informacions que ens donen els oients…
… nou de la quinzena de detinguts en la macrooperació policial…
La pressió judicial a alcaldes i alcaldesses continua.
Els estibadors es neguen a abastir els vaixells que acullen milers d’agents…
… i avui entitats defensores de drets humans i advocats.
Un ciutadà qualsevol s’adreça a aquesta oficina i diu… i ells estan obligats a respondre’ns.
… segons ens esteu dient vosaltres els oients.
Han estat traslladats a la Ciutat de la Justícia els sis detinguts que havien de declarar.
No m’estranya que els oients ens hagin informat de tants moviments…
Els acusen de sedició?
Tenim una multa de 12.000 euros per dia pels [sic] membres de la Sindicatura Electoral…
… i tenim la màxima força de l’oposició, amb vint-i-cinc diputades i diputats que tampoc no el reconeixeran.
Però esteu convençuts que els comuns […] participaran… Ells acceptaran el caracter vinculant? Ho teniu parlat amb ells?
Atenció que consellers i conselleres fins al president de la Generalitat…
Ahir vam fer la tertúlia dels diputats i les diputades
Els socialistes han fet algun contacte amb vostès?
I els hi [sic] diem adeu a Marta Rovira, Lluís Coromines i Anna Gabriel…
Gràcies a tots tres. [dues dones i un home]
Tertúlia de divendres. Avui els nostres companys periodistes…
Com esteu tots? [homes i dones] Esteu cansats? Esteu desperts?
Avui els hi [sic] hem dit als oients: com que tenim molts policies dormint als vaixells…
Aleshores hem demanat als oients que ens estaven sentint des de les furgones…
Avui els veurem com els traslladen cap al vaixell de Tarragona, s’han llevat amb picades de mosquits i estan molestos.
… comencem a tenir cabrejats [sic] els policies…
L’altre dia algun de vosaltres vau anar a treure el cap…
… i Anna Gabriel ha dit que tenen la seguretat de que eren infiltrats. S’hi van encarar i els van aturar.
… pilotes de goma, armats fins a les dents…
Un dels sindicats dels funcionaris públics sí que van estar…
… perquè gràcies als oients ho hem pogut saber, que una furgoneta…
… i aquest matí s’han traslladat els detinguts a la Ciutat de la Justícia…
Molts oients ens truquen dient: està col·lapsada…
Què els ha mogut a implicar-s’hi? [qüestió formulada a les monges de Vallbona de les Monges]
… gràcies a la informació dels nostres tertulians.
Aquest diumenge els alemanys ja trien un nou canceller. Veurem en quin lloc [Merkel] deixa els seus competidors, que són els socialdemòcrates…
Però per què penses que estan tots aquests acampats allà?
Tu pensaves que estaven manifestant-se en favor dels presos polítics de l’u d’octubre…
Ara només s’espera que vinguin a ajudar-los els extraterrestres. Anuncien més policies i no hi ha prous barcos de Piolín per allotjar-los.
… la llibertat dels detinguts. A part de les multes que ha posat a alguns d’ells el Tribunal Constitucional…
Estan advertint que estan amoïnats per les informacions que els arriben…
… substituir-se el mateix Govern i ells queien.
hem entrevistat Marta Rovira, Anna Gabriel i Lluís Coromines. Estaven tots tres molt amoïnats…
… deuen dir bueno doncs mira, fem alguna cosa, perquè ens paguen un sol per bellugar-nos; per tant, amunt i avall uns i atres. I que mengin bé i que no els hi [sic] piquin els mosquits, perquè…

 

Conclusions: En el text apareixen 115 elements lingüístics susceptibles de rebre una marca de femení. En aquests 115 casos només hi ha desdoblament en 14, cosa que representa el 12 per cent. Això vol dir que una persona teòricament entusiasta del desdoblament només el deu practicar en un 12 per cent de casos pel cap gros o quelcom semblant. A la resta s’usen les formes dites «masculines». El desdoblament es dóna exclusivament amb substantius i adjectius: 76 casos en total i 14 desdoblaments (18 per cent). Pel que fa als mots gramaticals (pronoms, articles, etc.) no hi ha cap desdoblament (29 casos, 0 per cent de desdoblament). El desdoblament s’aplica a mots que pertanyen a un petit cercle lèxic: alcaldes i alcaldesses, catalans i catalanes, ciutadans i ciutadanes, consellers i conselleres, diputats i diputades, escriptors i escriptores, pares i mares. Aquí no es diu defraudadors i defraudadores, estibadors i estibadores, detinguts i detingudes, amoïnats i amoïnades, etc. És un clixé que es va repetint en el comú de parlants desdobladors. Si bé hi ha un cas de despertes i desperts que surt un poc d’aquest esquema. En la major part dels casos el primer terme del desdoblament és la forma no marcada (que té valor de masculí en el context del desdoblament) seguida de la forma femenina (79 per cent). Només hi ha tres casos de l’ordre invers (21 per cent).

Bé, tot això més o menys ja ho sabíem, però ens hem entretingut a plasmar-ho en un microtreball de camp.

3 comentaris

La convocació del referèndum

Aquests dies té una àmplia circulació entre nosaltres el mot convocatòria. El Govern del Principat ha promulgat un decret de «convocatòria» del referèndum del primer d’octubre, i, com és lògic, tothom en parla. Doncs és un bon moment per a fer alguna reflexió sobre aquest mot: convocatòria.

Si el derivat nominal d’evocar és evocació, si el derivat d’invocar és invocació, si el derivat de provocar és provocació, si el derivat de revocar és revocació, etc., per què de l’acte de convocar en diem convocatòria i no convocació? La qüestió esdevé colpidora si tenim en compte que el comú de les llengües romàniques no diu altra cosa que convocació: francès convocation, italià convocazione, occità convocació. La resposta és molt senzilla: perquè d’ençà del moment que el català esdevingué una llengua subordinada a l’espanyol, allà cap al segle XVI, tots els mots nous que entren al català es prenen de l’espanyol, que fa de guia i referent. Dic que totes les llengües, també el català —mirau el DIEC— i l’espanyol, tenen el mot convocació, que significa acció de convocar. I, amb un segon significat metonímic, convocació també significa un escrit amb el qual es fa l’acte de convocar (signar una convocació o rebre una convocació). Però l’espanyol, utilitzant el sufix –orio, –oria, va crear el mot convocatoria, que inicialment té el significat de «escrit de convocació», «escrit que serveix per a convocar». De fet, en principi és un adjectiu que acompanya el substantiu carta o algun de similar (carta convocatoria), però arriba a la substantivació completa. L’adjectiu convocatorio/convocatoria es va formar per analogia amb altres adjectius amb la mateixa terminació, procedents de mots llatins amb el sufix –orium, com obligatorio o  expiatorio. Per aquest mecanisme surten altres noms femenins com moratòria, combinatòria o interlocutòria, presents a totes les llengües. Però l’espanyol és l’única llengua en què trobam el mot convocatòria. En tot cas, també el té el portuguès, que deu calcar el mot espanyol. Els diccionaris espanyols, i crec que també els portuguesos, distingeixen, doncs, convocación, convocação (acte de convocar) i convocatoria, convocatória (escrit amb què hom convoca). L’aparició en espanyol de convocatoria (escrit) sembla que es produeix en el segle XVIII, i la innovació va ser imitada després pel català. La primera documentació lexicogràfica catalana és el diccionari de Belvitges (1803), i el mot continua en els diccionaris posteriors. Però l’espanyol ha anat més lluny, i en la llengua real s’ha perdut la distinció inicial entre convocación (acte de convocar) i convocatoria (escrit de convocació), i ja només usa el segon mot, malgrat que els diccionaris continuen prescrivint la distinció. I el català, com sempre, darrere darrere. És per això que ara s’ha dit decret de convocatòria del referèndum, quan, fins i tot segons els diccionaris catalans, s’hauria d’haver dit decret de convocació.

Sense la subordinació a l’espanyol podem suposar que només tindríem convocació, tant per a l’acció de convocar com per a l’instrument per a fer-la, com fan totes les llengües romàniques amb les dues excepcions esmentades. Els diccionaris catalans duen convocatòria perquè els autors d’alguns, com Fabra, no descobriren l’hispanisme i els qui han vingut després no mostren gaire interès en la millora de la genuïnitat del català. I l’exèrcit de correctors que controlen la llengua pública, salvant excepcions, en lloc de tenir coneixements sòlids i bons criteris solen limitar-se a consultar els diccionaris. En aquest cas es veu que ni això. O potser els han consultats però pensen que la llengua real està per damunt dels diccionaris.

 

2 comentaris

Assecar

Com més va més detest el fet que la unitat de l’estàndard s’hagi de fer a força d’adoptar —per part dels «perifèrics»— algunes formes barcelonines o principatines que, si es mira bé, es poden considerar inferiors a unes altres usades per altres dialectes i coincidents amb les clàssiques o les majoritàries en la tradició literària. Poques persones trobareu més entusiastes de la unitat de l’estàndard que qui això signa. Però no és rebedor que per a assolir aquesta unitat sempre siguin els «perifèrics» els qui s’hagin d’adaptar als parlants del català central i aquests no puguin canviar res del seu parlar en benefici de formes no centrals, si aquestes tenen alguna superioritat. Són les formes en si les que tenen valor, no qui les usa. Ço és, la coherència amb el sistema, la genuïnitat, l’etimologia o la tradició culta és el que hauria de ser rellevant. El sentit de disciplina dels parlants, el seu desig de fer un bon ús de la llengua, fins i tot un cert patriotisme lingüístic, porten els parlants de fora del Principat, o de dins el Principat, a abraçar sense fer-ne problema allò que és més present en la llengua pública, encara que no sigui l’opció més desitjable. I això caldria revisar-ho.

En un escrit recent em referia al nom Ignasi, fruit d’una pronúncia local i errònia que ha convertit en Ignasis tots els Ignacis del país, els quals no són conscients de la malifeta i sols desitgen «seguir la normativa».

La qüestió del prefix –a que s’ajunta a noms o a adjectius per a formar verbs és altament complexa i encara no ha rebut l’atenció que mereix. No se sap ben bé per què la normativa ens fa dir condicionar, metrallarmoblar, murallar (o emmurallar) o turmentar —diria que encertadament— i, per contra, ens obliga a un afusellar, no se sap amb quina base. Fabra, també basant-se suposadament en usos del seu dialecte, establí aquella distinció entre baixar/abaixar pujar/apujar que tan poc sentit té per als parlants de fora del Principat i tan poca base històrica.

En el DIEC no hi ha el verb secar, i els pobres parlants disciplinats són obligats a dir i escriure assecar, que en el meu dialecte, per exemple, no diu, i segurament no ha dit mai, ningú. I si algú ho diu, és un cas isolat, paral·lel a formes com aficar o adesar, que en principi no són pitjors que assecar. Per què assecar ha de ser millor que secar? Ho seria si una tradició literària o culta ho avalàs, però no és el cas, sinó tot el contrari. Assecar és una forma alterada moderna que ha fet aparició en alguns parlars, sobretot en el Principat. Altres parlars conserven la forma de sempre: secar. Procedent del llatí siccare, derivat de siccus (sec), ha donat formes sense prefixació o pròtesi en totes les llengües romàniques: francès sécher, espanyol secar, portuguès secar, italià seccare. Només cal afegir, però això no canvia res, que en francès hi ha un assécher, que més aviat correspon al que nosaltres diem dessecar.

Si miram la tradició literària, no hi ha dubtes. Tots els clàssics diuen secar. Fent una anàlisi ràpida de les fonts disponibles, veig que assecar no apareix en el Principat fins al segle XIX. Labèrnia ja considera secar antiquat, i això degué tenir conseqüències en els usos del Principat. El mateix error que fa Coromines quan diu que secar és «modernament caduc» (en el seu parlar, és clar). En el País Valencià i a les Illes assecar no apareix a la llengua escrita fins després de la codificació fabriana del lèxic, evidentment per desig de «seguir la normativa».

Els derivats són seca, secà, secada, secador (assecador segons el DIEC), secall, secament (assecament segons el DIEC), sequer i sequera.

La cosa resta bollada de tot quan el Termcat, víctima de la confusió entre secar i eixugar, com la major part dels principatins, Fabra en certa manera inclòs (vegeu l’entrada assecar del seu diccionari), ha promogut les impostures assecador de mans i assecadora de roba. I encara no ho han rectificat.

5 comentaris

Sant Ignaci

Avui és Sant Ignaci. De sants amb aquest nom n’hi ha hagut un grapat: per ordre cronològic, sant Ignaci d’Antioquia, un màrtir del segle I; sant Ignaci de Constantinoble, un patriarca de Constantinoble del segle IX; sant Ignaci de Loiola, de qui parlarem avui; i encara algun altre que ve després d’aquest darrer. Tots tenen el diploma de sant, però el de Loiola agafà tanta importància que eclipsà els altres, i els qui es diuen Ignaci fan festa avui, dia de sant Ignaci de Loiola.

Ignaci és un nom d’origen llatí (i abans potser etrusc), procedent de Ignatius, compost possiblement amb els elements ignis, ‘foc’ (com els mots igni, ignició, ignífug, etc.) i el sufix adjectivador ‘tius‘ que trobam a mots com fictici (fictitius), propici (propitius), etc. i en noms com Bonifaci (Bonifatius). Ignatius significa, doncs, segons aquesta hipòtesi, ‘que és de foc’, ‘ardent’. Segons una altra hipòtesi, tindria relació amb ignotus, ‘desconegut’. No en facem ara problema. La forma catalana correcta ha de ser Ignaci, tal com correspon a l’etimologia, però ara tots els portadors d’aquest nom es diuen i s’escriuen Ignasi. Es tracta d’una pronúncia errònia i dialectal de la zona de Barcelona (o potser de tot el català central, o potser de tot el Principat, ja ho aclarirem) creada en temps moderns (alguna forma escrita Ignasi com la que es pot veure en escrits del segle XVII del valencià Pere Joan Porcar han de ser una grafia per Ignaci). Es tracta del mateix error de pronúncia dels qui diuen presió, emisora, misió, etc., que sortosament la normativa va corregir durant la codificació de Fabra. No s’entén per què ningú no ha corregit la pronúncia errònia Ignasi, però és lamentable que ningú no ho hagi fet. Fora de la dita àrea barcelonina o principatina no s’havia sentit ni llegit mai altra cosa que Ignaci. Una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard diu: «Sant Antoni gloriós, que mos dureu un ignaci? Mare de Déu de Graci, jo vendria a veure-vós». I a la documentació valenciana i mallorquina anterior al segle XX hi ha sempre Ignaci. A Menorca hi ha el topònim Sant Ignaci, que ara escriuen Sant Ignasi «per a seguir la normativa». Però és que, a més, Ignaci representa la més neta tradició culta secular en el Principat. El 1684 es publica a Perpinyà un Compendi breu de la vida del glorios patriarca Sant Ignaci de Loyola que es conté en nou Goigs. Sant Ignaci escriuen Vicenç Garcia (Certamen poetich que se celebrá en la ciutat de Gerona, per las festas de la canonizació de sant Ignaci de Loyola); Josep Ullastre, en el famós llibre Exercici del cristià; Frederic Soler, Fèlix Sardà i Salvany i molts altres. I Verdaguer escriu L’espasa de Sant Ignaci (1880). La forma «vulgar» Ignasi ja ens apareix, però, en el diccionari de Joan Lacavalleria Gazophilacium catalano-latinum (1696) i després en el Labèrnia (1840).

El nostre sant d’avui no es deia Ignaci de naixement, sinó Íñigo, que és un nom ben diferent i amb etimologia diferent. Es deia Íñigo López de Loyola o Íñigo López de Recalde i va viure en el segle XVI. És, doncs, un sant modern, amb cognom i amb una història ben documentada. Molt lluny, per tant, de la major part dels sants d’aquest serial, llunyans, llegendaris, misteriosos i de vegades inexistents. Tornem al nom. Íñigo és un nom d’origen basc. El nom basc és Eneko, format pels elements ene, ‘meu’ i el sufix hipocorístic ko. Significa una cosa així com meuet. Va ser llatinitzat amb la forma Enecus o Ennecus, i castellanitzat amb la forma Íñigo. També és independent del nom Iñaki, creat per Sabino Arana per a ser un equivalent basc d’Ignaci.

El protagonista d’avui va néixer a la vall de Loiola, en el municipi d’Azpeitia (País Basc). Era membre d’una important família noble, fill del senyor de Loiola i el petit de tretze germans. Fou educat en ambients cortesans i abraçà la carrera militar, i en aquesta etapa sembla que no en feia de bona. El 1512 la Corona de Castella va envair el regne de Navarra, i el 1521 un exèrcit franco-navarrès temptà de recuperar-lo. Íñigo, amb trenta anys, participà en la batalla de Pamplona, al costat de les forces castellanes, i fou ferit a una cama, cosa que l’obligà a una llarga convalescència. En aquella situació llegí llibres de caràcter religiós i vides de sants, com la tantes vegades esmentada Llegenda àuria —els hospitals en aquell temps estavan en mans de religiosos i ja podeu suposar els llibres que tenien— i experimentà una transformació que li va fer concebre la idea d’anar a la Terra Santa a convertir infidels. Recuperat, partí cap a Jerusalem amb la idea de passar per Barcelona, però en aquell moment la ciutat estava tancada per culpa de la pesta, i anà a parar a Manresa, on estigué quasi un any, vivint a una cova, coneguda ara per la cova de Sant Ignaci, que és un dels llocs emblemàtics del món jesuïta, amb una església barroca i un edifici conventual neoclàssic. Com a Ramon Llull, a la cova li vingué la inspiració i el material ideològic per als seus Exercicis Espirituals. Diuen que abans d’anar a Manresa passà per Montserrat, on tingué unes visions de la Mare de Déu i on deixà penjada la seva capa militar. Passant per Roma anà a Jerusalem, però sembla que les coses no li anaren bé i hagué de tornar a ca seva. Llavors decidí d’estudiar a la universitat, amb els majors de 25 anys. Ho féu a Alcalà i a Salamanca, però les seves idees no eren ben vistes i arribà a ser interrogat per la Inquisició. Llavors decidí d’anar a estudiar a París, on estigué set anys i on conegué, entre altres, Francesc Xavier (sant Francesc Xavier), que fou un dels seus companys de cambra. A 43 anys obtingué el títol de Magister. Màster que diríem ara. A París va decidir de canviar-se el nom, i adoptà el d’Ignaci, més conegut i entenedor en el món que el «local» Íñigo. Amb tot, no renuncià a aquest i usà els dos noms: Íñigo en la vida privada i quan escrivia en espanyol (en basc no hi va escriure mai) i Ignatius quan escrivia en llatí. És per aquest fet que molta gent creu que Íñigo i Ignaci són el mateix nom, cosa inexacta.

El 1539, juntament amb sant Pere Favre i sant Francesc Xavier, fundà la Companyia de Jesús, o l’orde dels jesuïtes, que ha arribat a ser el més gran de l’Església catòlica. Orde que fonamenta la seva identitat en l’estudi de la teologia, s’ha dedicat sempre sobretot a l’ensenyament i especialment als membres de les classes altes i té com a característica el vot d’obediència al papa, a més dels tres vots dels altres ordes religiosos. Els jesuïtes foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. Sant Ignaci morí a Roma el 31 de juliol de 1556, i és enterrat a l’església de Jesús, casa mare de la Companyia. Va ser beatificat el 1609 i canonitzat el 1622. En el lloc on, si fa no fa, hi hagué la seva casa natal, en els segles XVII i XVIII s’hi construí un gran complex arquitectònic —el santuari de Loiola—, format per una casa de marbre, concebuda com a reial col·legi i una església amb la qualificació de basílica menor.

Aquest sant «modern», amb cognom i amb tots els papers en regla és un tipus hagiogràfic molt diferent dels sants «antics», els que han condicionat l’antroponímia i la toponímia i els que han creat refranys, fraseologia, patronatges i cultura popular. No sabem que sant Ignaci sigui patró de cap vila o ciutat fora del món hispà ni patró de res, si no és dels exercicis espirituals. Pel que fa als topònims, llevat del lloc de Menorca esmentat abans, no coneixem més que el pantà de Sant Ignaci, al Segrià. Sí, però, que hi ha topònims on apareix el mot enagistes, que designen antigues propietats dels jesuïtes i que no és més que una transformació d’ignacista. I de refranys només en coneixen un, que diu «per Sant Ignaci calor faci». Alerta que si dieu Ignasi haureu de dir fasi.

Molts d’anys a tots els Ignacis i Ignàcies.

1 comentari

Santa Marta

Avui és Santa Marta, i es festeja un personatge conegut com a Marta de Betània. En el santoral catòlic oficial, d’ençà de 1969 també és la festa dels seus dos germans, Llàtzer de Betània i Maria de Betània. Sant Llàtzer ha estat celebrat tradicionalment el 17 de desembre, i nosaltres en parlarem aquest dia. De Maria de Betània només en farem alguna referència avui, perquè és una santa poc rellevant i per ella no fa nom ningú.

Betània era un poble situat a la vora occidental del riu Jordà, identificat avui amb la ciutat d’Al-Eizariya (‘lloc de Llàtzer’). Allà vivien, segons els evangelis, tres germans dits Llàtzer, Marta i Maria, amics de Jesús. Aquest s’allotjà en alguna ocasió a la casa d’aquesta família, i allà tingué lloc l’episodi en què una dona ungí amb perfum els peus de Jesús i els eixugà amb els cabells. Aquesta dona se suposa que és Maria de Betània. Diu l’evangeli de Joan que Llàtzer caigué malalt i molt greu. Tant que s’estava morint. Les germanes feren cridar Jesús, però quan aquest arribà, el pobre Llàtzer ja feia tres dies que era mort. Llavors és quan Jesús digué a Llàtzer allò de «Llàtzer, aixeca’t i camina», i llàtzer s’aixecà i caminà. Un poc a la torta, com diu l’acudit, però després de tres dies de mort, què vols?

Això és el que diuen els evangelis, però i què se’n féu després dels tres germans? Aquí vénen les tradicions i llegendes forjades en època medieval. Ja vam dir el dia de Santa Magdalena que la tradició cristiana occidental va identificar Maria de Betània amb Maria Magdalena, mentre que la tradició oriental sempre les va mantenir ben separades (vegeu l’article de Santa Magdalena). La tradició oriental diu que els tres germans hagueren de fugir de Jerusalem, perseguits per les seves idees, i se n’anaren a Xipre, on visqueren fins a la mort i on Llàtzer fou bisbe de Kittim, dit avui Làrnaca. La tradició occidental és més imaginativa. Segons la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, els tres germans eren nobles i descendents de reis. Vivien al castell de Magdala i eren propietaris de grans extensions de terra. Després de la mort de Jesús, Llàtzer, Marta i Maria (confosa amb Maria Magdalena) van haver de fugir de la persecució dels jueus contra els cristians i s’embarcaren en una barca sense vela ni rems ni timó i, després d’un viatge miraculós, arribaren a Provença, a un lloc dit ara les Santes Maries de la Mar. Llavors la família es va separar i cadascú anà a predicar pel seu compte. Llàtzer va anar a Marsella, on el van fer bisbe i va convertir una munió de gent. Durant la persecució de Domicià va ser empresonat i decapitat. Va morir per segona vegada, però aquest cop ningú no el va ressuscitar. Ara dues ciutats franceses es disputen tenir les seves restes: els de Marsella diuen que tenen el cap i els d’Autun (Borgonya-Franc Comtat) diuen que tenen el cos, a la seva catedral de Sant Llàtzer. Segons la mateixa tradició, Maria es va fer eremita i visqué a una cova fins a la mort (vegeu l’article de Santa Magdalena). I Marta es va instal·lar a Tarascó, una ciutat de Provença, on diuen que hi havia un drac terrífic dit la tarasca, que vivia al bosc i tenia atemorida tota la població. Quan Marta es trobà amb el drac, amb una creu a la mà va esquitxar el monstre amb aigua beneïda i aquest va tornar petit com un ca. Llavors el va fermar pel coll amb la seva faixa i el va dur a la ciutat, on la gent el matà. A partir de llavors aquella ciutat es diu Tarascó. La vencedora de dracs, versió femenina del nostre sant Jordi, segons aquesta llegenda morí a Tarascó, on fou enterrada. A la casa on se suposa que vivia ara hi ha la catedral de Santa Marta, lloc de peregrinació d’ençà del segle IX.

Santa Marta és la patrona dels hostalers, perquè allotjà Jesús i els seus deixebles a ca seva. Diu Amades que el dia de Santa Marta els hostalers no mataven cap gat perquè sentien escrúpols d’enganyar els clients el dia de la patrona. També és patrona de les mestresses de casa, les cuineres, les criades i similars. Per què? Doncs perquè, segons la narració evangèlica, el dia que Jesús visità la casa, Marta feia les feines de la casa i preparava menjar per als convidats mentre Maria, amb més curiositat intel·lectual, estigué tot el temps amb Jesús fent-li qüestions i més qüestions sobre mil aspectes de la vida i el món. Santa Marta és patrona de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fa 250 anys, en el seu honor aquests dies es fan les festes de moros i cristians, que commemoren la victòria sobre uns pirates barbarescos que hi desembarcaren amb males intencions el 1538. Naturalment, la victòria va ser gràcies a la intervenció de santa Marta, que va provocar una riuada que se’n va dur la flota enemiga.

Santa Marta no ens ha deixat pràcticament toponímia ni fraseologia. A Barcelona hi hagué l’església de Santa Marta, en el carrer de la Riera de Sant Joan. Construïda en estil barroc en el segle XVIII, fou enderrocada per a obrir la Via Laietana. La portalada es desmuntà peça a peça i es tornà a muntar a un dels pavellons de l’hospital de Sant Pau.

Marta és un nom procedent de l’arameu Marta, que significa ‘la senyora’ o ‘la mestressa’. Passant pel grec, Μάρθα, i després pel llatí Martha, arribà a totes les llengües del món. No és un dels noms més usuals, i a Mallorca no es troben Martes abans del segle XIX, i encara són rares fins a l’abandonament de la norma tradicional de posar el nom dels avis, a la segona meitat del segle XX. A totes les que es diguin Marta, molts d’anys.

Cap comentari

Santa Anna

Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

5 comentaris

Sant Jaume

Avui tenim un sant gros. No pel que va fer, que no és gran cosa, sinó per la quantitat de gent que en el món es diu Jaume, per culpa seva, i per la quantitat de ciutats i viles que avui celebren la seva festa major, per culpa seva. L’home era un jueu que tenia un nom hebreu, Yaʿqobque no sabem exactament què vol dir (com que hi ha diverses hipòtesis ho deixarem així). Era el nom que portava el fill d’Isaac i nét del patriarca Abraham. El nom del nostre sant es va estendre a tot el món cristià, passant pel grec Iákobos i després pel llatí Iacobus, que es modificà en Iacomus (segurament passant per Iacombus). I de Iacomus vingué el català primitiu Jacme, després Jaume, el francès Jacques (però hi hagué un francès antic James que originà l’anglès James), l’italià Giacomo, l’espanyol i portuguès Jaime, etc. En totes aquestes llengües l’original hebreu Yaʿqob es va bifurcar en dos noms diferents: Jacob i Jaume, que, encara que tenen el mateix origen, són dos noms considerats diferents. Però l’alemany i altres llengües no coneixen tal bifurcació, i només tenen un nom, pròxim a la forma original hebrea (alemany Jakob). La llengua que va fer més malabarismes va ser l’espanyol. De l’expressió en vocatiu Sancti Iacobe, usada pels castellans com a crit de guerra contra els musulmans, sorgí Santiyagüe i Santiago, i d’aquestes formes, sentides com el mot san seguit d’un nom personal, per deglutinació aparegueren les formes Yagüe, Yago, Tiago, Diago i Diego. El mateix passà en portuguès: Santiago s’interpretà com a são Tiago, i d’aquí sortiren els noms Tiago i Diogo. A l’Edat Mitjana Diego va ser llatinitzat en Didacus, nom que mai no va existir en llatí parlat (com Lluís o Xavier van ser llatinitzats en les formes Ludovicus i Xaverius). Aquest Didacus és el responsable de la «invenció» catalana Dídac, que tan poc agradava a Joan Coromines.

Segons els textos del Nou Testament, el nostre sant d’avui era un dels dotze apòstols, fill de Zebedeu —un pescador benestant— i de Salomé —una seguidora de Jesús— i germà de l’apòstol sant Joan, que no s’ha de confondre amb sant Joan Baptista ni amb cap altre dels diversos Joans que apareixen en escena (vegeu l’article sobre Sant Joan). És un dels primers apòstols que Jesús va «fitxar» i el primer que morí martiritzat, l’any 44. I no hi ha gaire cosa més a dir sobre la seva vida que sigui segura. Per a distingir-lo d’altres Jaumes, com Jaume el Menor o Jaume el Just, a aquest li diuen Jaume el Major. Diguem per a situar el lector que sant Jaume el Menor és un altre apòstol, que en la cultura popular no pinta gaire i que fa festa per Sant Felip, el 3 de maig; i que Jaume el Just era un germà de Jesús, cap principal de l’Església de Jerusalem després de la mort de Crist, però que no fa festa cap dia perquè l’Església el considera la mateixa persona que Jaume el Menor. Per a tot aquest embolic vegeu l’article sobre Sant Felip.

La tradició diu que sant Jaume anà a predicar a la península Ibèrica i que el seu cos està enterrat a la catedral de Sant Jaume de Galícia. Degué fer una feinada, perquè predicà a Galícia, a Barcelona i a Lleida, on es va clavar una espina que li va treure un àngel que duia un fanalet (aquest és l’origen de la processó dels fanalets que es fa a Lleida la vespra de Sant Jaume). L’actiu predicador també passà per Saragossa, on li aparegué la Mare de Déu damunt un pilar i li demanà que tornàs a Jerusalem. Aquesta aparició és la base de la basílica de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. Però com que Jaume morí a Jerusalem, decapitat per ordre d’Herodes Agripa, hom ha compost que un cop mort el seu cos i el seu cap van ser traslladats a Galícia, concretament a Iria Flavia, que ara es diu Padrón. I qui va fer aquest llarguíssim viatge amb el mort en un temps en què els desplaçaments eren una odissea? Uns diuen que foren els seus deixebles Teodor i Atanasi, amb una barca de pedra. Però una altra llegenda diu que foren els àngels que el transportaren amb una barca sense timó i que anava tota sola. I després de travessar l’estret de Gibraltar i enfilar costa portuguesa amunt la barca fantàstica desembarcà a Iria Flavia, que en aquell temps era la ciutat més important d’aquell entorn. Totes aquestes creences sobre la predicació de sant Jaume a la península Ibèrica es troben documentades devers l’any 700, però no abans, cosa que fa suposar que tot és un muntatge de l’Església visigòtica. A la península no hi hagué comunitats cristianes fins al segle III. Però en el procés d’expansió del cristianisme moltes ciutats i seus episcopals pugnaren per a mostrar que tenien una vinculació directa amb algun apòstol, cosa que els donava una categoria especial.

I continua la tradició dient que al començament del segle IX un ermità anomenat Pelayo durant unes quantes nits consecutives va veure en el cel una gran resplendor com si fossin molts estels junts. N’informà les autoritats que al punt acudiren a veure què era tal lluminària. I a davall els estels descobriren tres tombes, que tot d’una donaren per fet que eren les de sant Jaume (el cos que tenia el cap separat i davall un braç) i els deixebles Teodor i Atanasi. I a aquell lloc li digueren Campus Stellae (camp d’estels), d’on ve Compostel·la.  La fundació de la ciutat de Santiago de Compostela (Sant Jaume en català) va ser obra del rei d’Astúries Alfons II el Cast; fundació associada a la suposada trobada de les restes de l’apòstol. Amb això Alfons assegurava el seu poder a Galícia i l’adhesió dels gallecs. I alhora començaria un gran negoci com és el de la peregrinació a Sant Jaume. A l’Edat Mitjana les peregrinacions eren la indústria turística del moment, i multitud de monestirs i esglésies les compongueren per a tenir alguna relíquia d’un sant o d’un altre, perquè l’activitat peregrinatòria els donaria prestigi i diners. La peregrinació a Sant Jaume de Galícia, fou de les més importants i donà lloc al famós camí de Sant Jaume, el corredor atlàntic medieval que a l’entrada de la península aplegava els pelegrins que venien de tot Europa per diverses branques viàries. Alfons II va fer construir una església al lloc on haurien trobat la tomba de l’apòstol. Diferents temples se succeïren al mateix lloc fins a l’acabament del grandiós temple actual, que s’acabà en el segle XII i que guarda a la cripta, sota l’altar major, les suposades restes de sant Jaume. D’ençà de la trobada de la tomba, sant Jaume va ser el sant preferit dels reis de Lleó. La creença popular era que apareixia muntat en un cavall blanc a les batalles amb els musulmans i feia guanyar els cristians, que l’invocaven amb el crit de Santiago y cierra España. Per aquesta eficiència en la batalla fou anomenat pels castellans Santiago matamoros. En el segle XII fou instituïda per Alfons VIII de Castella l’Orde de Sant Jaume, un dels ordes militars més importants d’aquell regne. Sant Jaume fou declarat patró de Galícia i després de la Corona de Castella. I en el segle XVII, patró dels territoris de la Monarquia Hispànica.

En el lloc suposat de la seva decapitació es construí la catedral de Sant Jaume, en el barri armenià de Jerusalem. Sota l’altar de la capella de Sant Jaume diouen que hi ha el cap del sant, que ja hem vist que també és a Sant Jaume de Galícia.

En el nostre país sant Jaume és el patró de moltes localitats, com Bellver de Cerdanya, Corbins, Creixell, Puigmoltó, Queralbs, Riudoms, Salt, Ulldemolins, Benidorm, Benimarco, Callosa d’en Sarrià, Guardamar, Alcúdia, Binissalem, Formentera, Manacor i la meva segona vila, Algaida. Quatre municipis duen el nom del sant: Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès), Sant Jaume d’Enveja (el Montsià), Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i Sant Jaume de Lierca (la Garrotxa). Jaume és un nom portat per diversos reis de la Corona d’Aragó i per tres dels quatre monarques de la Corona de Mallorca. Això va fer que a Mallorca Jaume hagi estat sempre un nom molt popular. Nombroses esglésies i convents dedicats a sant Jaume donen nom a places i carrers, com la plaça de Sant Jaume de Barcelona, centre vital de la ciutat, dita així perquè en el seu solar hi hagué l’església de Sant Jaume, enderrocada el 1823. A Palma l’església de Sant Jaume, en el carrer del mateix nom, és una de les quatre parròquies creades tot just després de la conquesta catalana.

Molts d’anys a tots els Jaumes. I a les Jaumetes (que és el nom femení), si n’hi ha cap a la sala.

Cap comentari

Santa Magdalena

Avui és Santa Magdalena. En la tradició cristiana és un sant important, per haver estat vinculat directament amb Jesús, igual que els apòstols, la verge Maria, Sant Josep, Sant Joan Baptista i altres. Diríem que forma part del primer cercle de sants. És un personatge que provoca una certa fascinació i que ha estat objecte d’interpretacions molt diverses i contradictòries. Igual que els personatges abans esmentats, només en tenim notícia pels evangelis i no per cap font històrica. Per tant, mirarem què diuen els textos del Nou Testament, i se non è vero….

Primer aclarim que el seu nom no era Magdalena, sinó Maria. Ni tan sols Maria Magdalena, sinó Maria tot sol. En rigor es deia Míriam o Màriam, que és el nom en la seva llengua materna (Míriam és hebreu i Màriam, arameu). El que passa és que, com que era de Magdala —una ciutat que no sabem ben bé quina és—, li deien Maria la Magdalena, com si diguéssim Joana la lleidatana o la felanitxera. Hi ha altres noms que són d’origen gentilici, com Sebastià —vegeu l’article corresponent—, però quan a aquest sant li van posar aquest nom, ja era un nom personal de ple dret. No passa el mateix, òbviament, amb Maria la Magdalena. I és gràcies a la santa d’avui que Magdalena esdevingué un nom que de llavors ençà han portat moltíssimes dones. A Mallorca, per exemple, ha estat fins fa poc un dels noms de dona més populars.

Els evangelis diuen que la Magdalena era una seguidora de Jesús, que aquest l’havia guarida d’una malaltia i, més concretament li havia tret set dimonis de dins el cos. La dona degué restar ben a pler. També ens diuen que va estar present a la crucifixió de Jesús i que va ser el primer testimoni de la seva resurrecció. Els evangelis no diuen pràcticament res més sobre ella, tot i que l’esmenten una dotzena de vegades. Amb tot, la tradició de l’Església occidental, sense cap base en els evangelis, ha identificat Maria la Magdalena amb una dona pecadora (els set dimonis són els set pecats capitals que la dona duia dins). D’una banda, fou identificada amb una dona adúltera que Jesús salvà de la lapidació, segons l’evangeli de Joan (allò de «qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra»). D’altra banda, ja a partir del segle VI, fou identificada amb la dona pecadora que, segons l’evangeli de Lluc, ungí els peus de Jesús amb perfum i els eixugà amb els cabells. L’evangeli de Joan també parla d’una dona que ungí Jesús de perfum, i l’evangelista atribueix l’episodi a Maria de Betània, la germana de Llàtzer, el que Jesús féu ressuscitar. Per això l’Església occidental —no l’oriental— confongué en una mateixa persona la dona pecadora, Maria Magdalena i Maria de Betània. Hi havia tantes Maries a l’escenari que hom es fa un seriós embolic: Maria mare de Jesús, Maria la Magdalena, Maria de Betània, Maria mare de sant Jaume el Menor, Maria Salomé (una altra fan de Jesús), etc. D’aquí es va passar a creure que Maria la Magdalena abans de conèixer Jesús es dedicava a la prostitució. Per aquest motiu va ser durant segles una santa que no despertava l’entusiasme de la jerarquia catòlica. A la litúrgia del dia de la seva festa, el 22 de juliol, es llegia el text esmentat de Lluc de la dona pecadora. Amb tot, el 1969 va ser «rehabilitada» llevant-li de damunt les llufes de pecadora i prostituta i suprimint a la litúrgia del seu dia la lectura de Lluc sobre la dona de vida perduda. El 1969 l’Església catòlica situà la festa de santa Maria de Betània en el 29 de juliol, juntament amb sant Llàtzer, deixant Santa Magdalena en el 22. Sobre Maria Magdalena la cosa es posa interessant quan l’evangeli de Felip, un evangeli apòcrif, diu que Maria la Magdalena era companya de Jesús, i ara la feina és aclarir què vol dir companya. El mateix evangeli diu que Jesús la solia besar a la boca. No sé fins a quin punt això pot ser una pista. I l’evangeli de Maria (un text apòcrif del segle II) diu que Jesús tenia una especial predilecció per Maria Magdalena, per damunt dels altres apòstols i que li confiava secrets importants. A més, la «companya» de Jesús hauria estat un personatge rellevant a l’Església inicial. En tot cas, a partir d’aquí més d’un ha espremut la imaginació i algun autor, de ficció i de no ficció, ha arribat a divulgar que Maria la Magdalena fou l’esposa de Jesús i que la parella tingué fills.

Durant l’Edat Mitjana es desenvoluparen llegendes diverses sobre Maria Magdalena. Una d’aquestes diu que després de l’ascensió de Jesús, Maria Magdalena visqué trenta anys dins una cova, en el desert, fent penitència pels seus pecats i plorant molt pel seu passat. D’aquí ve l’expressió «plorar com una Magdalena». Maria Magdalena penitent és una de les típiques representacions de la santa, com la que acompanya aquest article. Mentre que, segons la tradició oriental, després de la mort de Jesús Maria Magdalena visqué amb Maria, la mare de Jesús, a Efes fins a la mort, a Occident la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine divulgà la creença que Maria de Betània (identificada, com hem vist, amb Maria Magdalena), el seu germà Llàtzer i alguns altres que eren perseguits fugiren de la Terra Santa amb un bot sense vela ni rems ni timó i anaren a parar a un lloc de Provença dit les Santes Maries de la Mar, prop d’Arles. Maria Magdalena hauria convertit al cristianisme tota la Provença i s’hauria retirat a fer els trenta anys de penitència a una cova dita en occità la Santa Bauma, devora Marsella. Naturalment, avui un lloc de pelegrinatge. Les restes de la santa, segons aquesta tradició, foren depositades a l’oratori de Sant Maximí, a Ais de Provença, i transportades en el segle XI a l’abadia benedictina de Vézelay, a Borgonya, on es construí la gran basílica de Santa Magdalena, un altre centre de pelegrinatge i rèdits econòmics. Però el 1279 excavaren a Sant Maximí de la Santa Balma i sabeu què hi trobaren? Sí, la tomba i les restes de santa Magdalena, o això digueren. I ràpidament hi construïren una nova basílica que deixà fet miques el protagonisme de Vézelay. Els francesos s’apropiaren santa Magdalena, però els catalans també van voler una part de pastís: segons una tradició catalana, santa Magdalena va passar els darrers catorze anys de la seva vida a les muntanyes de Corbera de Llobregat, en un lloc conegut com Santa Magdalena, i hi va morir.

Per l’escena de la unció amb perfum dels peus de Jesús, santa Magdalena és la patrona dels oficis relacionats amb el perfum: els apotecaris, que antigament eren els qui feien els perfums, i els aromaires o perfumistes. Com que eixugà els peus de Jesús amb els seus llargs i frondosos cabells, la santa és també patrona dels barbers i pentinadores (alguna llegenda diu que Magdalena era pentinadora, i quan estava fent penitència al desert, amb el temps romangué sense roba i una llarga cabellera li arribà a tapar tot el cos). També és patrona de les prostitutes i penedides. I dels llocs d’Esplugues de Llobregat, de Corbera de Llobregat, de Bonastre, de Masquefa, de Canyelles, de Tosses i de Blancaflor. A Barcelona es feien les fires de Santa Magdalena, que duraven trenta dies, amb les avellanes com un dels protagonistes.

En el país hi ha diversos topònims referents a santa Magdalena, com algunes serres i muntanyes, com el puig de Santa Magdalena, a Inca, on hi ha una església que data del segle XIII i on hi hagué un monestir de monges i una escola de gramàtica. A Barcelona hi hagué el monestir de dones penedides de Santa Maria Magdalena, és a dir, prostitutes que volien refer la seva vida i es feien monges en aquest convent. Es creà en el segle XIV i en el seu solar ara hi ha la «famosa» comandància de la policia espanyola a la Via Laietana. S’enderrocà en el segle XIX i només en restà el carrer de les Magdalenes, i ara ni això, car es diu Tomàs Mieres. A Palma hi ha —per sort encara— el convent de Santa Magdalena, en el carrer del mateix nom, creat en el segle XIV per a acollir les monges penitents de Santa Magdalena, un cas semblant al de Barcelona. En el segle XVI es convertiren en canonesses de Sant Agustí. Una monja famosa d’aquest convent fou santa Caterina Thomàs, el cos momificat de la qual s’exposa a l’església del convent. Ah, i les monges fan unes coques delicioses.

Diversos refranys catalans fan referència a les fruites d’aquest temps. Per santa Magdalena, l’avellana és plena», «Per santa Magdalena, la nou plena», «Per santa Magdalena, raïm a la plena». I «si per Santa Magdalena plou, es podreix la castanya i la nou».

Magdalena també és el nom d’un pastís de bescuit, molt esponjós i aromatitzat, que aparegué a França en el segle XVIII i que deu el nom a la jove cuinera Madeleine Paulmier, de la vila de Commercy. Al nostre país, i a tota la península Ibèrica, l’haurien portat els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume.

I per avui basta de sermó. Molts d’anys a totes les Magdalenes.

Cap comentari

Pàgina següent »